Estudi sobre l'efectivitat dels programes per deixar de fumar durant l’hospitalització

Els programes per deixar de fumar durant l’hospitalització obtenen reduccions en l’ús dels serveis sanitaris i milloren la supervivència

L’estudi de Mullen et al., publicat recentment a la revista Tobacco Control (26, 2017), evidencia com els fumadors que inicien un programa d’ajuda per deixar de fumar durant el procés d’hospitalització presenten menys readmissions, realitzen menys visites als serveis d’urgències, i fins i tot, aconsegueixen taxes de supervivència superiors en comparació amb els fumadors que no han rebut aquesta ajuda.

En l’estudi s’ha avaluat l’efectivitat de l’ajuda sistemàtica per deixar de fumar en 14 hospitals de Ontàrio (Canadà) que apliquen el “Model Ottawa”.  Aquest model organitzatiu té com objectiu  implementar als hospitals l’ajuda per deixar de fumar de forma sistemàtica, de forma que tots els fumadors iniciïn un procés per deixar de fumar quan estan ingressats.

En l’estudi s’han avaluat diferents indicadors abans i després de la implementació d’aquest model, i s’ha objectivat una reducció del rics d’hospitalització dels fumadors del 6,1% als 30 dies, del 11,7% a l’any i del 16,8% als dos anys, en comparació al període quan no es feia la intervenció. Així mateix, també s’observa una reducció en el número de visites als serveis d’urgències als 30 dies (del 4,5%) i una reducció ajustada del risc de morir del 40%.

Figura: Incidència acumulada del risc de mortalitat a 14 hospitals canadencs abans (línia puntejada) i després (línia contínua) de la intervenció sistemàtica d’ajut per deixar de fumar als pacients hospitalitzats (Mullen et al. 2017).

Considerant els beneficis obtinguts en termes de salut en els fumadors, i la reducció de la utilització de l’ús dels servis sanitaris, sembla adient continuar avançant per la incorporació de programes per deixar de fumar en l’àmbit hospitalari. Els hospitals han d’oferir l’ajuda per deixar de fumar sigui quin sigui el motiu d’ingrés. Per tal d’aconseguir-ho, i tal i com es desprèn de l’experiència canadenca,  es requereix un important compromís i suport organitzacional, a més de posar a l’abast formació gratuïta a tots els professionals, protocols d’actuació i materials específics que afavoreixin la implementació d’aquesta intervenció a la pràctica clínica.